LA CONVIVÈNCIA ALS IES

-Respecte al primer apartat de Responsabilitat i donat que la responsabilitat Patrimonial ja ve regulada per la circular 5/96-SG de 23 de Juliol de 1996 (D.O.G.V. de 05.09.96), considerem que el que cal exigir a l’Administració, és que regule també els procediments derivats de la responsabilitat penal de l’Administració.

-Pel que fa a l’apartat de convivència, l’estructura de la sessió podria articular-se al voltant de dos punts:

        1r.) La definició d’alguns problemes de convivència.

        2n.) La proposta d’algunes alternatives: els plans de convivència en els centres i les modificacions del Decret de Drets i Deures.

1r.) La definició d’alguns  problemes de convivència en els centres

·        Tal vegada seria convenient iniciar aquesta reflexió amb l’afirmació que la convivència en els centres públics pot qualificar-se d’acceptable en la major part d’ells.

·         Que la conflictivitat derivada de problemes de convivència afecta, en molts centres, a una exigua minoria, encara que en altres, eixa minoria és més gran. Per això, no deuríem caure en una desmesurada preocupació, a vegades al caire de la histèria, freqüentment fomentada pel reflexe que determinats comportaments tenen en el mitjans de comunicació, que ocasiona un efecte amplificador, magnifica els problemes i crea una autèntica alarma social, no sempre justificada.

·        De totes formes, tampoc es tracta de tapar uns problemes que existeixen en els centres públics. Ací convé assenyalar que sembla que els problemes de convivència sols es donen en els centres públics i mai no en els concertats. Caldria dilucidar, si també en aquestos existeixen i es tapen, si existeixen i es resolen d’una altra manera, o si no existeixen. Per tal de contestar a eixes preguntes, caldrà tenir en compte la forma en què es realitza l’admissió d’alumnes i els mètodes de resolució dels conflictes. Creem que ací deuríem ser contundents: no hi ha dret que alumnes procedents de determinats col.legis de Primària o de determinats barris, no siguen mai adscrits a col.legis concertats.

·        La diversitat de centres i la diversitat d’alumnat defineix una gran varietat de situacions, encara que sembla que tenen més a veure amb la quantitat i gravetat dels conflictes, que amb la catalogació dels mateixos. Quasi tots tenim problemes semblants, encara que no tots els tenim en la mateixa quantitat i gravetat.

·        Els principals problemes de convivència es produeixen en dos àmbits: entre alumnes i professors i PAS, i entre alumnes entre sí, en l’etapa de la ESO, ja que en els nivels postobligatoris disminueixen radicalment.

·        La major quantitat de problemes es produeixen per:   

·           a) Els centres educatius recullen i reflexen la conflictivitat social  existent i no tenen més quantitat de conflictes de la que es produeix fora del recinte.

·            b) La renúncia de famílies i institucions responsables en matèria d’integració i educació social, deixen en mans dels centres una tasca que freqüentment els supera i per a  la qual tenen escassos mitjans materials, humans i jurídics. Especialment greu és el cas de famílies desestructurades o amb escassos recursos econòmics, en les quals les carències afectives o econòmiques es tradueixen en major conflictivitat dels alumnes.   

                    c) Els centres recullen els canvis socials produïts on el respecte als     adults o a l’autoritat dels pares, professors, bidells, etc., s’ha vist reduït notablement.

L’increment de la consciència sobre els drets, i no sobre els deures, ha induït a determinats comportaments anòmals.

                      d) Entre l’alumnat es multipliquen els conflictes de manera que les relacions de violència física o psicològica són freqüents. Aquesta conducta és, moltes vegades, un reflex del que observen a casa o a l’entorn social en què s’envolten.

                       e) L’ampliació de l’edat escolar obligatòria fins els 16 anys ha multiplicat els conflictes. L’evolució psicològica dels adolescents fa que la recerca de l’autonomia personal, el trencament  de les relacions familiars i socials, el rebuig a l’autoritat, etc.,  n’intensifiquen la presència. A tot això cal afegir l’heterogeneïtat d’interesos de l’alumnat, que es mostra més patent entre els 14 i els 16 anys. Resulta difícil vincular a un alumne i a la seua família a un projecte educatiu al qual no hi veuen utilitat immediata, més enllà de l’”imperatiu legal”, que provoca conflictes quan ha d’estar set hores al centre assegut en una taula o realitzant unes tasques que no el motiven i a les quals no hi troba cap utilitat.

                       f) Una gran part del professorat no està preparat per a gestionar i resoldre alguns conflictes amb els seus alumnes. El professorat de secundària té una preparació més tècnica i especialitzada que el de primària, la qual cosa provoca que en la relació amb l’alumnat predomine l’aspecte tècnic sobre l’aspecte afectiu. Els conflictes relacionals tenen, per tant, més difícil resolució.

                        g) Una bona part del professorat s’implica poc o gens en els problemes de convivència, fins i tot en aquells que es produeixen a l’interior de les aules, tot traspassant-ne als equips directius la gestió, i convertint-los així en “guàrdies de la porra”. I quan no apliquen “mà dura” són acusats pels companyers de passivitat i benevolència.

                         h) Els alumnes i les famílies no solen exigir-ne el dret a l’educació en els casos en què s’hi produeixen comportaments disruptius d’alguns alumnes que ho fan impossible. És més, en aquests casos, a més de no col.laborar denunciant els responsables mantenen el silenci amagant i evitant ser qualificats de delators  per temor a possibles represàlies per part dels inculpats.

           2n) Algunes propostes: plans de convivència de cente i Decret de Drets i Deures

            Un pla de convivència en un centre hauria de tenir uns objectius i uns instruments per a dur-lo a terme, que la llei fa recaure en el Reglament de Règim Intern. Així, el Preàmbul del Decret 246/1991 (el de Drets i Deures dels alumnes), encomana als consells escolars el següent: “elaboració i aprovació de les normes de convivència del centre escolar.  Els reglaments de Règim Intern han de ser el conjunt d’objectius, principis i normes per les quals s’hi regulen les relacions humanes dels membres de la comunitat educativa i el funcionament dels centres i, són instrument ideal per a potenciar una educació integral de la llibertat, la responsabilitat, l’autonomia i la participació.

El Reglament de Règim Intern del centre queda contemplat, no com un codi de sancions, sino com la concreció dels principis i objectius del centre docent, tot oferint un servei escolar per a la formació d’un model de persona lliure que n’ha assimilat l’escala de valors, tot projectant-la mitjançant l’exercici de la solidaritat i el respecte envers la resta, les instal.lacions del centre en particular i els bens col.lectius, socials, culturals i mediambientals en general.

Es podria discutir si els RRI acompleixen de fet aquesta funció o tan sols la de “codi penal”. No obstant, cal dir que molts dels principis i objectius que apareixen al text anterior no són recollits pels RRI sino pels PEC.

            El Decret de Drets i Deures és molt discutit. Les organitzacions d’alumnes el consideren com un instrument repressiu. Els professors i els equips directius el consideren com un instrument insuficient per mantenir l’ordre intern, on troben que hi ha molts drets i pocs deures.

            Per altra banda, sembla que tothom coincideix en la manca de marge que el decret atorga per sancionar adequadamanent les faltes disciplinàries, ja que complexitat  del procediment en la instrucció d’un expedient disciplinari priven a la sanció de l’operativitat immediata, en faltes de “menor quantia”. Alhora, si es produeix una proliferació d’expedients disciplinaris, també perden el caràcter d’excepcionalitat que hauria de caracteritzar-los.

            Tal vegada, una adequada reforma del Decret de Drets i Deures hauria de permetre una millor agilitat sancionadora, sense arribar a fer desaparéixer les garanties que impediren l’arbitrarietat. A més a més, la tipologia de sancions hauria d’ampliar-se a les actuals possibilitats d’amonestament o d’expulsió del centre.

            La resolució dels problemes de convivència als centres es veu dificultada per la manca de recursos materials i humans. Un exemple podria ser els problemes per al tancament dels centres (deficiències en les portes i tanques, carència de tancaments automàtics en accessos peatonals i de vehicles, carència de personal subaltern per tal d’atendre el control de les portes, etc.), que permeten l’entrada incontrolada de persones alienes al centre i l’eixida incontrolada dels alumnes.

 Resoldre totes aquestes qüestions ajudaria a solucionar i minvar alguns conflictes.