BALANÇ APRESSAT, I NECESSÀRIAMENT INCOMPLET, DELS DARRERS DEU ANYS DEL SISTEMA EDUCATIU, ELS PRIMERS –PER CERT– DE MAGISTERIO-COMUNIDAD VALENCIANA

Permeteu-me dir, d’antuvi, que qualsevol data a celebrar paga la pena si l’avinentesa s’ho val; en aquest cas no tant per commemorar-ne deu, d’anys, que també, com per desitjar-ne molts més encara que són a venir al servei de l’educació. Deu anys que, com aquell qui diu, no són res –ni vint, segons el conegut tango– vistos amb la perspectiva de la distància, però que, pel que fa al nostre sistema educatiu, atesa la quantitat de sotracs que ha patit, són curulls d’esdeveniments notables, ara positius, adés no gaire.

Anem, però, a pams. Ara farà uns deu anys i escaig, una llei d’educació –la LOGSE– que pretenia d’ordenar (val a dir, d’organitzar) el conjunt de l’ensenyament no universitari era en fase de generalització, una vegada superada la “Reforma” i a frec de cloure’s la de “implantació anticipada”. Amb llums i ombres, com després la LOCE i ara mateix la LOE. Entre les primeres, al meu parer, la igualació de l’edat terminal de l’ensenyament obligatori amb la d’incorporació (legal) al món del treball, el caràcter col·legiat de l’avaluació a l’ESO, la dignificació de la Formació Professional Específica, etc. De les segones, deixant de banda el greu problema del finançament, el més que justet Batxillerat, la insuficiència de respostes davant les situacions produïdes per un determinat tipus d’alumnat obligatòriament escolaritzat però “fracassat” i sense expectatives (malgrat els programes específics d’atenció a la diversitat que en alguns casos han funcionat raonablement bé i en d’altres no), etc. és obvi que en cap dels dos supòsits no he assatjat de fer una relació exhaustiva, sinó més aviat un tast d’on crec que es troben les virtuts i les mancances..

A la LOGSE, tan blasmada per alguns com tan saguntinament defensada per uns altres, ja que sembla que les posicions prudents i mesurades tenien poc de predicament en aquell debat, va seguir la LOCE. Filla de la conjuntura, d’una majoria parlamentària absolutíssima d’aquells que havien fet bandera d’oposició a la LOGSE, aquella –la LOCE– en tingué menys suport; el procés de debat va ser ferm i dur i moltes veus, entre les quals la de la Permanent Estatal de Directors (més endavant ho tornaré), reclamàrem moderació i consens: dissortadament no fou possible i alguns dels aspectes positius que en tenia van ser engolits pel fort rebuig que uns altres, merescudament, trobaren al si de la comunitat educativa. A tall d’exemple, i com adés sense pretensió de taxonomia tancada, entre els primers, el propòsit d’avançar en una certa professionalització de la funció directiva o la distinció entre òrgans de govern i òrgans de control i de participació de la comunitat educativa; quant als segons, el caràcter marcadament segregador dels anomenats “itineraris”, la laminació dels Programes de Diversificació Curricular, etc. i ara, encara en tràmit parlamentari, la LOE, que, en els eu intent de síntesi, recupera de la LOGSE algunes qüestions (avaluació, PDC), matisa uns altres de la LOCE (itineraris)... i es queda a mig camí d’enlloc en temes com ara la funció directiva. 

Ja hem arribat on anàvem. La LOGSE (i la LODE i la LOPEG) definia un marc normatiu per a l’exercici de la funció directiva que partia de la consideració del Consell escolar de Centre com a òrgan col·legiat de govern (no l’únic, és clar) i de l’equip directiu com la suma d’òrgans unipersonals (literalment, el Director); en aquest marc, doncs, el Director era triat pel Consell escolar i nomenat (no ho oblidéssim pas) per l’Administració educativa. No afirmaré que aquest model no fóra positiu o que no es corresponguera amb el moment historicoadministratiupoliticosocial,  però podem convenir que generava, si més no vist des de l’actual situació, una certa esquizofrènia, amagada probablement (ço és, no necessàriament viscuda de manera conscient) pel que podríem anomenar el clima de l’època. Els temps, però, canvien, o això recitava (cantava?) Bob Dylan fa una pila d’anys. L’evolució del mateix sistema educatiu, la de l’Administració i la del conjunt de la societat, semblava demanar una nova i distinta consideració de la funció directiva a l’ensenyament públic no universitari (i perquè caldrà definir-ho en negatiu?) L’augment i la creixent complexitat de les funcions no ja de l’equip directiu sinó del professorat en general, la transformació dels antics Instituts de Batxillerat i de Formació Professional en Instituts d’Educació Secundària, les noves condicions socials i familiars de la infantesa i de l’adolescència requereixen respostes noves a nous reptes. No és més progressista romandre ancorat en un passat idealitzat que assatjar noves dreceres per tal d’intentar de resoldre nous problemes, més aviat, a l’inrevés.

Així, doncs, la LOCE preveia un sistema mixt entre l’Administració i la comunitat educativa per a la selecció i el nomenament dels Directors i ara la LOE també (no entre en els percentatges que l’hi toquen a cadascuna de les parts). El ben cert és que, a criteri de FEDADI (Federació d’Associació de càrrecs directius de Centres públics), que com a Permanent estatal de Directors va intenvindre activament en el debat de la LOCE –fins i tot davant de la Comissió d’Educació del Congrés dels Diputats, en la persona de qui aquestes ratlles escriu en qualitat aleshores de portantveu de l’esmentada Permanent, i que ara, en la tramitació parlamentària de la LOE, ho ha tornat a fer per mitjà del President d’AXIA– i tal com suara he dit, el tractament que de la funció directiva es fa tant a la LOCE com a la LOE ens sembla insatisfactori. Intentaré d’explicar-me. Si bé els sindicats majoritaris de l’ensenyament (d’un dels quals jo mateix sóc afiliat de molts anys ençà) sembla que, legítimament, aposten per tornar a l’elecció directa (recordem: no el nomenament, que correspon a l’Administració educativa), posició que coincideix amb les conclusions de les Terceres Jornades de Directores i Directors d’IES del País Valencià fetes a Gandia la tardor de 2004, del Director per part del Consell escolar, molts Directors considerem que aquest procediment ja no respon a les necessitats del conjunt del sistema: l’excepció ibèrica, a l’Europa actual, és justament això, una excepció. Alternatives? Si volem !”assemblea permanent i decisòria” (ep! jo no m’hi opose), siguem conseqüents, però això no és la LOGSE (LODE, LOPEG, etc.); si hom vol eficiència (per als clàssics: areté) en el desenvolupament de la funció directiva, agilitat, competència (en el sentit que tot just he descrit, que ningú no llisca competitivitat, perquè no ho he escrit) i responsabilitat, amb tots els mecanismes que siguen (que siguen, no), que són, pertinents de control i de participació, mucho me temo que ni la LOGSE, ni la LOCE ni la LOE hi proporcionen la resposta adient. Ara com ara, i posats a fixar-nos en models que, segons diferents informes (PISA, etc), pareixen prou solvent, més que no (i perquè no?) emmirallar-nos en la figura del proviseur (a títol personal, torne a dir: i perquè no?), sembla que guanya adeptes l’escandinau, que podríem definir com un model en el qual la implicació dels professionals, de l’Administració i de la comunitat en el control, en la participació i en la supervisió tant de la globalitat dels sistema com de la funció directiva no són una mera formalitat burocràtica sinó una real imbricació i un ver compromís amb el conjunt de la institució educativa.

Com a cloenda, crec que l’anàlisi –escassa per exigències del guió– dels vessants positius i negatius dels canvis experimentats pel sistema educatiu en aquests darrers deu anys pot ser àmpliament compartida (amb un afegitó que no és sinó el corol·lari de l’apel·lació al consens: la imprescindible estabilitat) i no crec (és clar que no es tracta d’episteme i no sé si ni tan sols de doxa, ja esbrinarà –si pot– Plató) que, ara com ara, hi haja acord respecte de l’esbós de funció directiva que haig apariat. Sí que sé –i no merament crec– que, mentre que tota la societat, directament o indirecta, implicada en l’educació no sàpia què vol de l’escola i, a més a més, no sàpia valorar el poc o el molt que té els qui ens en dediquem, des dels Claustres, des de les AMPES, des dels equips directius, i tan se val el marc normatiu, ho tenim ben pelut.

Deu anys. No gens per a la institució, una miqueta per als qui ja estem carregats d’anys i de punyetes, més de la meitat de la vida acadèmica dels estudiants de l’ESO, el Batxillerat i els Cicles Formatius. Reflexionem-hi.

VICENT BAGGETTO I TORRES. Director de l’IES “Joan Fuster” de Sueca. President de l’Associació de Directores i Directors d’IES del País Valencià (ADIES-PV). Vicepresident de FEDADI.

Post scriptum: totes les persones interessades podeu trobar a la pàgina web d’ADIES (adiespv.webcindario.com) informació sobre ADIES-PV i FEDADI.